Ermita de Santa Cristina

L’espai natural

En aquest espai s’hi troben dues magnífiques platges, la de Santa Cristina i la de Treumal. La major part de la finca, d’una superfície de 10 hectàrees, es manté com a zona boscosa natural, mostra del bosc mediterrani, amb gran diversitat d’espècies vegetals senyalitzades als punts més transitats, i amb fauna autòctona.

La plaça amb el pi centenari ofereix un mirador excepcional sobre la costa, i ha estat marc de molts actes com el Consell de la Generalitat celebrat l’any 1934 segons la majòlica que ho commemora. A prop d’aquesta plaça s’hi troba el mirador Sorolla, espai des del qual aquest pintor va crear l’estudi que és el fons del quadre Cataluña: El pescado, de la col·lecció “Visión de España”, de la Hispanic Society de Nova York. Tocant a la platja, s’ha conservat una caseta de pedra que era un antic refugi de pescadors, amb més de 150 anys.

L’ermita

L’ermita actual va ser construïda pels lloretencs amb els seu esforç i mitjans l’any 1764, per la devoció que aquest poble mariner sempre ha sentit per la nostra patrona. Aquest edifici va substituir l’ermita anterior, que ja existia l’any 1354. S’han localitzat restes de l’època romana, en què ja hi devia haver algun assentament. El seu estil és el barroc propi de la segona meitat del segle XVIII. L’altar major de marbre policromat amb la pintura del martiri de la santa són d’origen genovès, donats per un armador de vaixells lloretenc que residia a Gènova i els va donar a Lloret després de portar-los d’Itàlia en els seus vaixells. Sobre l’entrada principal hi ha, esculpides en pedra, unes escenes que representen els martiris de Santa Cristina. Guarda les sagrades relíquies de Santa Cristina, patrona de Lloret. Conté també una important col·lecció d’exvots de tots tipus, entre els que destaquen els vaixells del segle XVIII que decoren la nau principal. També és notable la col·lecció de quadres de pintura, el pergamí de l’any 1422, el seu arxiu històric, i les taules de l’antic retaule renaixentista. L’Obreria de Santa Cristina és l’entitat que té cura del seu manteniment, així com de les tradicions vinculades amb aquesta ermita: la festa dels Perdons, la processó de Santa Cristina amb la regata S’Amorra Amorra, i el Ball de Plaça o Dansa de les Almorratxes.

La processó del 24 de juliol

Cada 24 de juliol el poble de Lloret surt en una processó marítima amb multitud d’embarcacions de tots tipus portant la imatge i una relíquia de la santa, des de Lloret fins a la platja de Santa Cristina, on s’arriba amb la regata S’Amorra Amorra, carrera de llaguts (embarcacions de rem) en què participen nou clubs que representen els antics gremis. Es puja el camí de la platja fins a l’ermita en processó, amb els músics, la imatge i la relíquia, el sacerdot, les autoritats, les banderes dels nou clubs de la regata de rem, els obrers o directius de l’entitat, les obreres amb els “angelets” (infants) i tots els acompanyants. Arribats a l’ermita es celebra una missa en honor de Santa Cristina i es canten els goigs. A la sortida es fa un estofat (plat d’orígens mariners) que es serveix a més de mil persones. Es torna a formar la processó, que retorna fins a la parròquia de Lloret pel mateix procediment. Hi ha constància d’aquesta processó ja l’any 1607.

El Ball de Plaça

A la tarda del 24 de juliol, les obreres (quatre noies que han estat elegides cada any entre moltes sol·licituds) vestides de gala ballen amb les seves parelles el Ball de Plaça, dansa cerimonial d’origen antic anomenada també Dansa de les Almorratxes, nom d’un tipus de vas de vidre ple de perfum i amb flor blanca que les obreres trenquen en tirar-lo a terra amb força emulant (segons la llegenda) una noia cristiana que amb aquest gest va rebutjar el seu pretendent musulmà, en l’època en què els pirates barbarescs feien estralls a la costa catalana. La dansa acaba amb unes voltes a la plaça dels vuit balladors units pels braços. Aquesta dansa ha sofert transformacions al llarg dels segles. Hi ha documents pels quals coneixem la seva existència ja l’any 1592. Els noms de les primeres obreres conegudes data de 1764.

La regata “S’amorra amorra”

Aquesta regata és una competició tradicional entre els nou clubs de rem locals que representen els antics gremis o confraries. Consisteix en una carrera que s’inicia fent el trajecte de la platja de Lloret cap a la platja de Santa Cristina, i a la qual es dóna la sortida quan es veu el campanar de l’ermita de Sant Pere del Bosc, situada en un turó interior, després d’alçar els rems mentre es canta la Salve Regina. Les embarcacions, situades en l’ordre assignat en el sorteig fet a la plaça de l’Ajuntament a la nit del dia 23, amb tripulacions compostes per vuit vogadors més el timoner, remen intensament durant els aproximadament 2,5 km fins a la platja de Santa Cristina. El guanyador no obté un premi material; senzillament assoleix l’honor de la victòria, un honor molt preuat entre els equips que competeixen. La processó marítima existia ja al segle XVI, i les embarcacions a rem transportaven la comitiva composta pels clergues, autoritats, obreres, músics i altres. L’expressió “amorrar” significa tocar terra la proa d’una embarcació. El “crit de guerra” dels antics vogadors, era “Amorra, amorra, sa relíquia! Amorra!”. Sembla que, antigament, els guanyadors rebien com a premi un xai, possible origen de l’actual “estofat” que es serveix després de la missa, a la plaça del pi de l’ermita de Santa Cristina. Finalitzant, en la processó de tornada fins a la platja de Lloret, té lloc una regata amb les mateixes embarcacions, amb tripulacions femenines.