Cementiri modernista

El cementiri de Lloret de Mar conserva la petjada del llegat indià. La reforma del que fou el nou cementiri va ser impulsada a finals del segle XIX per un sector de població enriquit i la vinculació de les famílies a les quals pertanyien estaven tot sovint relacionades amb les Amèriques, el comerç d’ultramar i la conseqüent riquesa que això generava.

Des que es va construir la Parròquia de Sant Romà al segle XVI, els voltants d’aquesta eren utilitzats com a lloc d’enterrament. Es van proposar diverses ubicacions per al nou cementiri allunyades del centre neuràlgic de la vida urbana. Aquesta tendència que es va anar difonent progressivament arreu de Catalunya, principalment per motius d’higiene pública, no va ser ben vista pel poder eclesiàstic. Els motius pels quals l’església estava en desacord eren fonamentalment perquè consideraven aquesta mesura com una voluntat de secularització de la societat i un intent d’abandonament del culte. L’any 1891 es va decidir el nou emplaçament per al cementiri. El projecte va ser encarregat l’any següent, el 1892, a l’arquitecte Joaquim Artau i Fàbregas. L’obra del nou cementiri va ser possible gràcies a la iniciativa privada: famílies amb estrets vincles amb el comerç d’ultramar i vinculades directament amb la burgesia barcelonina, fet que va conduir a la participació en el projecte d’arquitectes de renom com Puig i Cadafalch. L’organització i distribució de l’espai del cementiri està molt ben pautada i organitzada. Sembla que l’arquitecte hagi transportat les tendències urbanístiques pròpies de les grans ciutats decimonòniques a l’interior de la “ciutat dels morts”: avingudes, passejos, placetes, illes de cases... Tot l’espai del cementiri està organitzat per unes pautes de jerarquia social. A l’avinguda principal trobem els sepulcres dels comitents privats, els indianos. A la part dreta i esquerra de l’avinguda principal, s’hi distribueixen els hipogeus de segona i els de tercera categoria. Allunyat d’aquesta zona, hi ha un espai destinat a les inhumacions civils i una altra als no batejats. Els monuments històrics del cementiri han estat recentment senyalitzats amb panells explicatius multilingües.

Passejant per la ciutat dels morts

Panteó Costa i Macià
(Puig i Cadafalch – 1902)

El panteó té una estructura de capella d’una sola nau. Hi observem unes gàrgoles i en el frontó, uns àngels que sostenen garlandes de flors, que en la tradició clàssica simbolitzaven l’ascensió de l’ànima. A l’interior hi ha elements medievalitzants, com la clau de volta amb calaveres (les quatre figures de les danses macabres de la mort: la dama, el rei, el papa i el cavaller). La reixa està inspirada en les antigues reixes romàniques.

Bonaventura Conill i Montobbio:

Introductor del modernisme a Lloret

Podríem considerar–lo com l’arquitecte per excel·lència del modernisme a Lloret de Mar. Va restaurar l’interior de la Parròquia de Sant Romà, per a la qual també va dissenyar i construir la Capella del Santíssim i la Capella del Baptisteri (1916). En les seves intervencions, hi destaquen la utilització d’elements arquitectònics propers a l’obra d’Antoni Gaudí, del qual va ser deixeble: la rajola vista vermella o el trencadís que decorava tot l’exterior de Sant Romà.

Hipogeu Durall i Suris
(Conill i Montobbio – 1903)

El tema central del monument són l’àngel i la creu. Els dos elements estan entrellaçats físicament (per la part del darrera) i conceptualment. La creu és el símbol de la resurrecció que se serveix de la figura de l’àngel com a mitjancer.

Hipogeu Durall i Carreras
(Conill i Montobbio – 1903)

Observem una vegada més el motiu iconogràfic recurrent de Conill i Montobbio: l’àngel orant. Gràcies a les formes sinuoses de la base, les ales de la figura s’integren amb la coberta de l’hipogeu. Destaquen les mans i el rostre de l’àngel que són de marbre blanc.

Hipogeu Mataró i Vilallonga
(Conill i Montobbio – 1907)

Hi podem observar més clarament la influència gaudiniana, en les formes sinuoses i orgàniques. Com a referències simbòliques, hi destaquen l’espiga i la creu, símbols de la vida i la resurrecció respectivament. La figura de l’àngel hi continua present però aquí esdevé una abstracció en els petits caparrons alats.

El bé venç el mal

Panteó Esqueu i Vilallonga
(Conill i Montobbio – 1909)

És una de les obres més complexes. Destaca el fet que l’arquitecte prescindeix de l’estructura de capella que caracteritza els panteons. L’element simbòlic més rellevant, el drac, sosté entre les seves urpes una calavera i les taules de la llei partides on hi ha escrit Lex. El drac és un animal que pertany al regne de les ombres, amenaçador amb la boca oberta. També hi destaca l’arc parabòlic sobre el qual s’eleva orgànicament la creu. Aquests tipus d’arcs reinventats per Gaudí estan molt presents en la seva obra, com podem observar en el terrat de la Casa Milà o Pedrera. La inscripció de la creu Ego sum vita ens dóna la clau interpretativa del conjunt. Es tracta de la dualitat entre el bé i el mal. La creu és la promesa de salvació i vida eterna; en la seva oposició trobem el mal que espera la distracció de l’incompliment de la Llei Divina per condemnar l’ésser.