Sant Pere del Bosc

Conjunt patrimonial amb mil anys d'història

El conjunt patrimonial de Sant Pere del Bosc té mes de mil anys de història. Els seus orígens com a monestir benedictí daten de l’any 986 després d’un atac al convent de Blanes. Va ser llavors quan es va formar el que avui coneixem com a Sant Pere del Bosc, tot i que en aquell moment es va batejar com a Sant Pere Salou, un grup d’edificacions al voltant d’una capella.

Els monjos, però, no van deixar mai de patir atacs, ans el contrari. Especialment dur va ser l’atac que es produí el 1694, quan els francesos invasors hi van calar foc, la qual cosa va provocar que, després d’haver-s’hi estat prop de 700 anys, els monjos decidissin finalment marxar de Lloret i unir-se a la congregació de Sant Pere de Galligants. No obstant la seva destrucció, l’enclavament de Sant Pere del Bosc continuava sent lloc de peregrinatge molt estimat pels lloretencs, fet que va portar que el 1759 es reconstruís la capella, obra finançada per part de la confraria de pescadors de la vila, els quals van encarregar un meravellós retaule barroc molt semblant al que llueix a la parròquia de Cadaqués. Ja l’any 1860, durant la desamortització promoguda per Mendizábal, la Reina Isabel II va posar tot un seguit de propietats en desús de l’església a subhasta. A Lloret van sortir a la venda l’ermita de Santa Cristina i la de Sant Pere del Bosc. La gent de Lloret, que no volia de cap manera que aquests dos paratges poguessin caure en mans forasteres, van organitzar una col·lecta popular a fi de reunir els diners que la corona en demanava. La col·lecta va servir per reunir els diners suficients per poder comprar Santa Cristina, però no per poder fer el mateix amb Sant Pere del Bosc, finca per la qual demanaven 200 mil rals, una xifra absolutament desorbitada per l’època. L’alcalde d’aleshores, Agustí Font i Suris, va decidir-se a escriure al seu cosí, Nicolau Font i Maig, que havia anat a viure de ben jove a Cuba en heretar la fortuna d’un seu oncle. Gràcies a la seva administració, aquesta fortuna s’havia multiplicat exponenci alment. Així doncs, Agustí demanà ajut a Nicolau i aquest l’hi donà. Per fer-ho, comprà Sant Pere del Bosc per mitjà d’un mandat. Nicolau Font, a qui tothom anomenava Conde de Jaruco –tot i que no va acceptar mai aquest títol a causa de les seves fermes conviccions republicanes–, no va retornar de Cuba fins 20 anys després de la compra de Sant Pere del Bosc, pels volts de 1880. Un cop ho va fer, es va dedicar en cos i ànima no només a restaurar l’antic nucli de Sant Pere del Bosc –que va embellir de manera notable amb l’ajut de destacades personalitats de les arts aplicades com foren l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, l’escultor Eusebi Arnau, el pintor i decorador Enric Monserdà i d’altres–, sinó que va crear una mena de camí espiritual i artístic entre Lloret i el santuari, aixecant-hi importants monuments com són les creus de terme, el Pedró de la Mare de Déu de Gràcia o el monument també a la Mare de Déu de Gràcia conegut popularment com l’Àngel. Ja al segle XX, Pius Cabañas, descendent de Nicolau Font, va construir una nova ala de l’edifici principal per a la instal·lació d’un asil per a gent gran –asil que rebé el nom del seu oncle–. Aquesta institució va romandre allí fins a la dècada dels seixanta. A partir de llavors es traslladà a unes dependències annexes a l’hospital municipal, on encara funciona a dia d’avui. Durant la Guerra Civil espanyola Sant Pere del Bosc va patir importants destrosses, la més dramàtica de les quals va ser sens dubte la crema de l’altar barroc de 1759. En l’actualitat Sant Pere del Bosc, que continua en mans dels descendents de Nicolau Font i Maig, acull un restaurant i un hotel, inaugurats el 1981 i el 2011 respectivament.

Galeria d'imatges


Més elements visitables

Ladeus Web Branding