Jardins de Santa Clotilde

L’essència del jardí noucentista

Sabies què?

Les primeres plantacions de pins i xiprers es van fer l’any 1921, un cop acabats els imprescindibles moviments de terres per conformar avingudes, escales i terrasses. Començava a ser una realitat el projecte imaginat per Raül Roviralta, que ja havia triat per als jardins el nom de Santa Clotilde en dedicatòria a la seva esposa, Clotilde Rocamora.

El marquès de Roviralta va encarregar l’any 1919 el projecte dels jardins de Santa Clotilde a un jove paisatgista i arquitecte: Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Els terrenys que ocupen actualment els jardins estaven dedicats a la plantació de vinyes i el marquès els va anar adquirint fins arribar a la seva extensió actual de 26.830 m2. Els jardins es troben situats sobre un penya-segat amb vistes al mar, entre la cala Boadella i la platja de Fenals. La ubicació dels jardins fa que el marc que els envolta, la Mar Mediterrània, es converteixi en un participant més de la gran escenografia vegetal que aconsegueix crear Rubió i Tudurí.

L’arquitecte era un jove immers en les corrents artístiques preponderants del moment, com el noucentisme. Un moviment existent a Catalunya que a principis de segle XX buscava la recuperació de la forma clàssica a través de la recerca de la simetria, la proporció i l’ordre. Per transmetre aquests ideals en un espai com un jardí, Rubió i Tudurí se servirà de diversos factors, com l’anomenada art topiària que consisteix en retallar la vegetació per donar-li forma i crear espai. Com que els jardins es troben sobre un penya-segat, hi havia molts desnivells a salvar i, per tant, va ser imprescindible la creació d’escales i rampes. Un manera que es va inventar per integrar aquests elements arquitectònics dins la natura vegetal que els envoltava és la que podem observar en les grans escalinates. Entre esglaó i esglaó hi planta heura de manera que si observem l’escalinata des de baix fa la impressió d’una cascada vegetal. La vegetació que trobem als jardins és pròpia de la conca mediterrània. Hi destaquen pins, til·lers, àlbers, pitòspors i xiprers. Es té una cura màxima de les plantes en floració perquè el seu aspecte sigui sempre florit. És per això que, segons l’estació, s’alternen diverses espècies. Les fonts de les escalinates i dels petits estanys són també un aspecte a tenir en consideració: els sortidors de l’escala de les sirenes, fetes per Maria Llimona, sembla que tinguin un diàleg amb el mar. Les sirenes amb els braços alçats semblen dedicar una oda al mar que les espera. Si observem l’escala de les sirenes des de la part superior, no hi ha paraules millors que les de Josep Pla. En el seu llibre Guia de la Costa Brava, afirma que la gran escalinata, flanquejada de sobergs xiprers i encarada sobre la punta de Santa Cristina, produeix una impressió inesborrable i és un dels moments més bells de la costa. Personatges mitològics com Venus i les sirenes, i busts que emulen l’escultura romana d’època imperial ens submergeixen en aquest món idíl·lic que representa el jardí. La tradició clàssica mediterrània consta d’una profunda i antiga vinculació de mites vers el món vegetal. Un d’ells ha esdevingut emblemàtic amb els anys per motiu d’un origen poètic de la vila de Lloret, degut a la seva similitud etimològica amb la paraula “llorer”. Cupido envoltat d’un semicercle de llorer ens remet al mite d’Apol·lo i Dafne.

 

Galeria d'imatges


Més elements visitables

Ladeus Web Branding